Subtítol: (Un recorregut des de la despenalització de 1848, fins a la derogació de part de la Ley
de Peligrosidad Social el 1978)
 |
| Barcelona, juny 1977. Colita, Museu Reina Sofia. |
Explicació (text a repartir a mà)
La desaparició dels
tribunals del Sant Ofici el 1820 i les primeres constitucions liberals van
significar l’inici d’un llarg període de despenalització de les relacions
homosexuals. El Codi penal de 1848 ja no va aparèixer definitivament la
penalització de la sodomia.
El primer intent de
tornar a criminalitzar-ho va ser durant la dictadura de Primo de Rivera, encara
que es va aprovar no va ser efectiva al proclamar-se la República. Aquestala
Ley de Vagos y Maleantes (la Gandula ), no va ser així gràcies al treball
desenvolupat pel diputat socialista Jiménez de Asúa.
TESTIMONI 1 Luís Jiménez de Asúa, diputado socialista.
"El concepto"libertad de amar"
significa que los estados no tienen para qué mezclarse en los sentimientos y
emociones espirituales de los humanos. La amistad entre personas del mismo sexo
o de naturaleza heterosexual tiende entre los individuos lazos que a menudo son
eternos, crea deberes que se cumplen sin coacciones legales. El estado no
regula las amistades ni prescribe la perfección de un contrato para que dos
hombres se sientan unidos por simpatía recíproca." (cita procedente
de De Sodoma a Chueca, Alberto Mira, Ed Egales)
Durant tot aquest període els jutges podien
utilitzar articles del Codi penal que castigaven les "faltas contra la moral, el pudor y las buenas costumbres"
o "escándalo público". La llei no distingia d'orientació
sexual o gènere, però alguns jutges podien utilitzar les relacions
homosexuals o el transvestisme com a agreujant.
La premsa va ser bel·ligerant, un exemple el tenim en la
campanya que es va fer a final del segle passat quan un governador de Cadis va
intentar crear centres de tractament per
a persones amb malalties de transmissió sexual.
TESTIMONI 2 Antonio San de Velilla, partidari de les
terribles lleis antisodomia dels Reis Catòlics:
“En
las naciones no pervertidas, la sodomía es un delito que hace ultraje a las
costumbres, precisamente por ser un vicio de enfermos y de anormales, que
contrarían con sus impilsos antifisiológicos y anómalos las leyes naturales” (Sodoma
y lesbos modernas, Ed Carlos Ameller, 1932)
La dreta espanyola clamava al cel dient que l'homosexualitat
acabaria amb la raça espanyola; les esquerres deien que era un vici decadent
propi d'aristòcrates i capellans. Les veus més tolerants creien que era una
malaltia, per això defensaven la no penalització.
La dictadura del General Franco fins a 1954 no va penalitzar
les relacions homosexuals; durant aquests anys es van tolerar als discrets, Vicente Aleixandre, o als addictes al règim, Jacinto Benavente, però els republicans van haver de fugir el exili, Luís Cernuda o Miguel de Molina, aquests per evitar acabar assassinats com Federico García Lorca.
Aquest any van afegir a la llei republicana de Vagos y Maleantes, la condemna a la homosexualitat, llegada a la vagància i al escàndol pùblic. Però al primer ministre Carrero Blanco li va semblar poc. Ell creia que els nous aires de revolució sexual al món, acabarien amb les essències pàtries. I així es va idear una llei retrògrada, amb voluntat preventiva, sense garanties pels acusats i molt classista, va serla Ley de Peligrosidad Social.
Aquest any van afegir a la llei republicana de Vagos y Maleantes, la condemna a la homosexualitat, llegada a la vagància i al escàndol pùblic. Però al primer ministre Carrero Blanco li va semblar poc. Ell creia que els nous aires de revolució sexual al món, acabarien amb les essències pàtries. I així es va idear una llei retrògrada, amb voluntat preventiva, sense garanties pels acusats i molt classista, va ser
 |
| Fitxa Silvia Reyes |
TESTIMONI 3, Francesc Oliver la Rampona.
 |
| Centre Penitenciari de Huelva |
La tramitació d’aquesta llei va fer aparèixer les primeres
entitats de lluita per l’alliberament homosexuals, AGHOIS, MELH i finalment el
FAGC a la mort del dictador. Ni a Catalunya, ni a Espanya havia existít cap
associació fins llavors.
Als anys de la transició les esquerres seguien mirant amb
recel als homosexuals, malgrat que molts d’ells eren militants d’aquests
partits. Catalunya va ser una excepció, i no sols van posar homosexuals a les
seves llistes, també van actuar activament per la seva despenalització.
TESTIMONI 4, Federica Montseny, CNT, 1977, revista Andalán:
‘Yo
respeto la libertad de todo el mundo, lo que me disgusta es que estos seres,
los gay, se crean superiores a los demás. En Francia, por ejemplo, existe un
grupo de maricones que dice que cada maricón vale como dos hombres normales.
Valiente estupidez. Por mi parte, los considero equivocaciones de la
naturaleza, y para mí solo no valen como dos, sino que no valen como ninguno.”
L'any 1978 Armand de Fluvià i Jordi Petit donaven cara als
homosexuals surtin en diversos programes
de TV. Fruit de totes les lluites
socials i polítiques, el 26 de desembre de 1978, el president Adolfo Suárez
signava la modificació de la Ley
de Peligrosidad Social que treia l'homosexualitat del text. Data que es
considera la fi de la penalització.
INTRODUCCIÓ:
INTRODUCCIÓ:
Aquest desembre del
2018 es compliran quaranta anys del dia que el president Adolfo Suarez va
signar la despenalització de l'homosexualitat, al treure aquesta
paraula de la Ley de Peligrosidad Social. Per recordar-ho
des de l'Associació Grup d'Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals
(G.A.G) organitzem una exposició per donar a conèixer com van viure les
persones LGTBI les èpoques anteriors a aquest important fet.
Iniciarem el recorregut a l'Espanya de 1848, amb motiu del primer codi penal que no condemnava les relacions homosexuals. Veurem els fallits intents de tornar-ho a prohibir el 1928 i el 1933, també la nova penalització el 1954 en temps del dictador Francisco Franco. Tot seguit es va iniciar una de les èpoques de major persecució tant d'homosexuals, com de les persones transgènere, primer amb la Ley de Vagos y Maleantes i després amb la molt regressiva Ley de Peligrosidad Social. Finalment recordarem que amb la despenalització de 1978, no van acabar els problemes per a la nostra comunitat. Batudes a locals d'ambient i persecució de les persones transgènere seguirien presents fins entrats els anys 90.
Veurem com van ser les diverses lleis, com ho va percebre la societat i els polítics de diferent signe, com va néixer l'activisme per a l'alliberament gai o com van ser les campanyes que volien tornar a penalitzar. Escoltarem el testimoni de persones represaliades o dels que van condemnar o defensar a les persones LGTBI. L'objectiu principal d'aquesta exposició serà entendre com vivien i com feien front a aquestes situacions, a fi que no caigui en l'oblit de les noves generacions i de tots aquells que h van viure.
Iniciarem el recorregut a l'Espanya de 1848, amb motiu del primer codi penal que no condemnava les relacions homosexuals. Veurem els fallits intents de tornar-ho a prohibir el 1928 i el 1933, també la nova penalització el 1954 en temps del dictador Francisco Franco. Tot seguit es va iniciar una de les èpoques de major persecució tant d'homosexuals, com de les persones transgènere, primer amb la Ley de Vagos y Maleantes i després amb la molt regressiva Ley de Peligrosidad Social. Finalment recordarem que amb la despenalització de 1978, no van acabar els problemes per a la nostra comunitat. Batudes a locals d'ambient i persecució de les persones transgènere seguirien presents fins entrats els anys 90.
Veurem com van ser les diverses lleis, com ho va percebre la societat i els polítics de diferent signe, com va néixer l'activisme per a l'alliberament gai o com van ser les campanyes que volien tornar a penalitzar. Escoltarem el testimoni de persones represaliades o dels que van condemnar o defensar a les persones LGTBI. L'objectiu principal d'aquesta exposició serà entendre com vivien i com feien front a aquestes situacions, a fi que no caigui en l'oblit de les noves generacions i de tots aquells que h van viure.
Imatge manifestació juny 1977
BIBLIOGRAFÍA
Aldrich, Robert, Une histoire de l’homosexualité. Ed Seuil. 2006
Arnalte, Arturo. Redada de violetas,
la represión de los homosexuales
bajo el franquismo, Ed. La esfera de los libros.
Boswell, John. Las bodas de la semejanza. Muchnik Editores
Carandell, JM, La guía secreta de Barcelona. Martínez Roca, Ed. 1982
Fluvià, Armand, El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-75) (2003)Laertes 2003
Geoffroy. Los antiscociales. Historia de la homosexualidad en Barcelona y París, 1945-1975
Goytisolo, Juan. Genet en el Raval. Galaxia Gutenberg, 2004
Mira, Alberto. De Sodoma a Chueca. Ed Egales. 2004
Olmeda, Fernado. El látigo y la pluma. Oberon. 2004
Petit, Jordi. Vidas del arco iris. De Bolsillo-Mondadori 2004)
Riera i Sans, Jaume. Sodomites catalans. Història i vida (segles XIII-XVIII). Editorial Base. 2014.
Rodríguez, Eugeni i Joan Pujol. Dels drets a les llibertats. Virus editorial. 2008.
Rodriguez, Rocío. Sodomía e Inquisición: El miedo al castigo. Ushaia. 2015
Torras, Albert Gais i lesbianes de la història de Catalunya(Llibres de l'Índex 2009)
Vázquez García, Francisco. Los invisibles. Ed Comares, 2011.
PLAFÓ 1
ANTECEDENTS
1820 Espanya eliminava la Inquisició, el 1848 el codi penal treia la sodomia com a delicte.
 |
| 1920. La destrucció de la Inquisició. Hippolyte Lecomte. |
Durant més de cent anys el delicte de "Escándalo Público" era el pretext d'alguns jutges per multar o empresonar a persones LGTB, El transvestisme era una de les principals causes.
 |
| Café Italiano, 1912. Revista Papitu. Autor: Romà Bonet "Bon" |
1898, un governador de Cadis va intentar crear un centre sanitari per tractar els problemes d'ITS a la ciutat. Va ser un escàndol més gran que la pèrdua de Cuba.
 |
| Cartell Carnaval Cadis 1898 |
Les dretes espanyoles creien que l'homosexualitat acabaria amb la "raça espanyola".
 |
| Antonio San de Velilla, defensor de mesures dràstiques contra els homosexuals, |
PLAFÓ 2
Les esquerres deien que l'homosexualitat era un vici decadent propi d'aristòcrates i capellans.
 |
| Rafael Cansinos, PSOE, a "La novela de un literato" va atar durament als homosexuals de l'època. |
El diputat socialista Luís Jiménez de Asúa va defensar la "llibertat d'estimar" al Parlament Espanyol, aconseguint que les relacions homosexuals no fossin condemnades.
Els intel·lectuals progressistes com Ramón Gómez de la Serna o Carmen del Burgo sentien un profun menyspreu cap els homosexuals.
Segons Genet al 1934 Barcelona va viure una important revolta de persones trans, protestant contra una bomba dels anarquistes a una vespasiana
Juliol de 1936 la entrada dels anarquistes al poder va representar la prohibició dels espectacles de transvestisme, s'iniciaria un període de 30 anys de prohibicions i persecucions.
PLAFÓ 3
LA DICTADURA
Franco van tolerar als discrets, Vicente Aleixandre, o als addictes al règim, Jacinto Benavente, però els republicans van haver de fugir el exili, Margarida Xirgú, Luís Cernuda o Miguel de Molina, aquests per evitar acabar assassinats com Federico García Lorca.
Franco no va penalitzar l'homosexualitat fins a 1954, fins llavors estava més preocupat en perseguir republicans.
Les lesbianes eren invisibles per a la dictura, on la dona havia d'estar al servei del mascle i ser absolutament submissa.
El jutge destinat a Barcelona, Antonio Sabater, va ser uns dels ideòlegs de la Ley de Peligrosidad Social, llei que negava els drets de defensa als acusats.
AGHOIS va ser la resposta a la tramitació de la Llei. La associació va editar una revista amb el seu nom i va ajudar a formar el MELH (Movimiento Español de Liberación Homosexual).
Com Silvia Reyes, moltes persones homosexuals o transsexuals van patir la terrible repressió de la dictadura
PLAFÓ 4
LA TRANSICIÖ
Desembre de 1975 a convent dels Caputxins de Sarrià inicia el recorregut el Front d'Alliberament Gai, pioner en la lliuta pels drets LGTB a tot l'estat.
El 1977 encara era vigent la Llei de perillositat i rehabilitació social, unes 4.000 persones es van manifestar a la Rambla de Barcelona. Aquell 26 de juny es corejava "Amnistia sexual", "No som perillosos", "Nosaltres no tenim por, nosaltres som!".
I
El 26 de desembre de 1978 Adolfo Suárez va signar una modificació de la llei de perillositat social que eliminava l'homosexualitat del text, quedant així de nou despenalitzada a Espanya.
L'estiu de 1978 seguien les batudes a Barcelona. Ocaña i Nazario van ser durament represaliats per la policia nacional.
Imatge alternativa:
1977 Es crea el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona.
Una alternativa
A finals dels anys 70 apareixen revistes com Infogai, Lambda o La Pluma.
(L'original està a l'arxiu del Casal Lamda)
PLAFÓ 5
CAP A LA PLENITUT DE DRETS
1981, la doctora Caterina Mieras va fer un diagnòstic de sida a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. La ciutat serà pionera a l'hora de donar respostes davant la pandèmia.
El 1987 "Gais per la salut" va realitzar la primera campanya de prevenció del VIH / SIDA.
6 d'octubre de 1991 Sònia Rescalvo Zafra, una dona transsexual que dormía a la Ciutadella, va ser assessinada per un grup de skins.
El 2 de juliol de 2005 el BOE publicava la modificació de la llei que permetia el matrimoni homosexual. Pedro Zerolo va va ser un dels majors promotors de l'ampliació del dret al matrimoni.
 |
| Luís Jiménez de Asúa. |
Els intel·lectuals progressistes com Ramón Gómez de la Serna o Carmen del Burgo sentien un profun menyspreu cap els homosexuals.
 |
| Gómez de la Serna: El alma de los maricas está deshecha y no consiente ninguna idea entera. Se debe pensar para no acabarse de fiar de ellos que han cometido la mayor bajeza, y que, por lo tanto, ya no les queda que respetar nada si no es aparentemente." |
 |
| de Carlos Pérez de Rozas Carnaval als Jardinets de Gràcia, 1936. (AFB) |
Juliol de 1936 la entrada dels anarquistes al poder va representar la prohibició dels espectacles de transvestisme, s'iniciaria un període de 30 anys de prohibicions i persecucions.
 |
| La Criolla, de J.Mª Sagarra. Flor de Otoño encerclat. 1933 |
PLAFÓ 3
LA DICTADURA
Franco van tolerar als discrets, Vicente Aleixandre, o als addictes al règim, Jacinto Benavente, però els republicans van haver de fugir el exili, Margarida Xirgú, Luís Cernuda o Miguel de Molina, aquests per evitar acabar assassinats com Federico García Lorca.
 |
| Vicente Aleixandre, Luis Cernuda, Federico García Lorca. 1927 |
Franco no va penalitzar l'homosexualitat fins a 1954, fins llavors estava més preocupat en perseguir republicans.
 |
| Franco l'Escorial, tomba José Antonio cap a 1944. |
Les lesbianes eren invisibles per a la dictura, on la dona havia d'estar al servei del mascle i ser absolutament submissa.
 |
| Acte de jurament de la Sección Femenina . Plaça del Rei. . Pérez de Rozas. 15 de octubre 1942 (AFB) |
El jutge destinat a Barcelona, Antonio Sabater, va ser uns dels ideòlegs de la Ley de Peligrosidad Social, llei que negava els drets de defensa als acusats.
 |
| Publicació del jutge Antonio Sabater que equiparava homosexuals a toxicòmans o malalts mentals. |
AGHOIS va ser la resposta a la tramitació de la Llei. La associació va editar una revista amb el seu nom i va ajudar a formar el MELH (Movimiento Español de Liberación Homosexual).
Com Silvia Reyes, moltes persones homosexuals o transsexuals van patir la terrible repressió de la dictadura
PLAFÓ 4
LA TRANSICIÖ
Desembre de 1975 a convent dels Caputxins de Sarrià inicia el recorregut el Front d'Alliberament Gai, pioner en la lliuta pels drets LGTB a tot l'estat.
 |
| Manifest fundacional del FAGC |
El 1977 encara era vigent la Llei de perillositat i rehabilitació social, unes 4.000 persones es van manifestar a la Rambla de Barcelona. Aquell 26 de juny es corejava "Amnistia sexual", "No som perillosos", "Nosaltres no tenim por, nosaltres som!".
I
 |
| Manifestació per l'alliberament gai, 26 de junio de 1977 a La Rambla COLITA |
El 26 de desembre de 1978 Adolfo Suárez va signar una modificació de la llei de perillositat social que eliminava l'homosexualitat del text, quedant així de nou despenalitzada a Espanya.
L'estiu de 1978 seguien les batudes a Barcelona. Ocaña i Nazario van ser durament represaliats per la policia nacional.
Imatge alternativa:
1977 Es crea el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona.
Una alternativa
A finals dels anys 70 apareixen revistes com Infogai, Lambda o La Pluma.
(L'original està a l'arxiu del Casal Lamda)
 |
| La Pluma, 1978. |
PLAFÓ 5
CAP A LA PLENITUT DE DRETS
1981, la doctora Caterina Mieras va fer un diagnòstic de sida a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. La ciutat serà pionera a l'hora de donar respostes davant la pandèmia.
El 1987 "Gais per la salut" va realitzar la primera campanya de prevenció del VIH / SIDA.
 |
| Evolució de la sida a Catalunya Font i imatge original: https://www.ara.cat/societat/VIH-sida-dia-mundial-1-desembre_0_1697230384.html |
6 d'octubre de 1991 Sònia Rescalvo Zafra, una dona transsexual que dormía a la Ciutadella, va ser assessinada per un grup de skins.
El 2 de juliol de 2005 el BOE publicava la modificació de la llei que permetia el matrimoni homosexual. Pedro Zerolo va va ser un dels majors promotors de l'ampliació del dret al matrimoni.
La generalitat de Catalunya, i ajuntaments com el de Barcelona i Girona creen consells LGTBI, amb la finalitat de fomentar la igualtat de drets, les llibertats i el reconeixement social de les persones LGTBI.
El 2 d'octubre de 2014 al Parlament de Catalunya aprova la Llei "contra la LGTBfòbia,
No hay comentarios:
Publicar un comentario